En defensa pròpia

Els esdeveniments succeïts a la frontera entre Gaza i Israel en els darrers dies han estat certament dramàtics. Cada mort és una tragèdia, una família destrossada. El problema ve quan es falseja l’anàlisi del conflicte, tot fent creure que el que va tenir lloc a la frontera fou la repressió letal, per part de l’exèrcit israelià, d’una manifestació pacífica.
En comptes d’omplir-se la boca amb grans eslògans sobre “genocidi” o “apartheid” cal entendre que les protestes pel trasllat de l’ambaixada nord-americana és merament una excusa. Hamàs és un grup terrorista que governa de facto a la Franja de Gaza amb una dictadura islamista. Mitjançant la coacció i el suborn, llença els seus habitants a la frontera, amb la intenció de traspassar-la i perpetrar atemptats, assassinats i segrestos; i és que Hamàs té com a objectiu últim la destrucció de l’Estat d’Israel. Aquesta realitat resulta encara més esfereïdora quan s’entén que Hamàs té perfectament prevista la resposta violenta per part de l’exèrcit i tot així tira endavant els seus plans perquè sap que la violència que es desencadenarà beneficia el seu discurs. Molts denuncien la desproporció de la resposta militar, cal que tothom, però, es faci aquesta pregunta: què ha de fer un país en aquesta situació? Per molt cru que sigui, la veritat és que davant qualcú que l’únic que vol és matar-te, l’únic que es pot fer és matar primer.