Amb l'aparició de la ciència moderna va aparèixer el que ja s’ha convertit
en un dilema filosòfic clàssic: si el món està determinat per lleis com pot existir
la lliure voluntat?
Una resposta tradicional és que l’agent de la llibertat és
l’ànima, que no es material, i per tant no està subjecta a les lleis físiques. (Això,
òbviament, obre la incògnita de com un ens immaterial com l’ànima pot afectar a
un ens material com el cos). Aquesta línia ha estat la desenvolupada per Kant,
per exemple. Enlloc de postular obscures entitats immaterials com l’ànima, però,
hom podria acceptar que, en definitiva, la lliure voluntat no pot existir en un
món estrictament material. Aquesta és la resposta, entre d’altres, de Spinoza. La
posició spinoziana pot explicar-se des d’una perspectiva contemporània: el
comportament humà és fruit d’una combinació de condicionaments conductuals, apetits
naturals, pulsions... i en definitiva, conseqüència d’una determinada activitat
cerebral, és a dir, del moviment d’unes determinades partícules regit per unes
determinades lleis materials. La llibertat entesa com autodeterminació individual,
com a qualitat intrínseca de l’home, és, per tant, impossible. El que es pot
donar és, en tot cas, la major o menor absència d’obstacles per a que hom
segueixi la seva naturalesa, que pot ser més o manco destructiva i, per tant,
més o manco acceptada pels altres; la llibertat és, així doncs, un problema
polític, no metafísic. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada