Nostàlgia imperial

És freqüent que cada any devers el 12 d’octubre es plantegi un debat a l’esfera pública sobre la “Festa Nacional d’Espanya”. És interessant analitzar el valor simbòlic d’aquesta festivitat, ja que és simptomàtic de la casta de nació que Espanya pretén ser.

Si hom compara el Dia de la Hispanitat amb altres festes nacionals, veu que, per exemple, els casos francès o nord-americà es corresponen a revolucions d’inspiració il·lustrada i recorden el naixement d’estats moderns i raonablement democràtics. Ben al contrari que en els casos nord-americà o francès, en que es celebren la independència respecte d’un imperi colonial o el fi d’un règim monàrquic, en el cas espanyol, com declara la pròpia llei reguladora de la Festa Nacional d'Espanya, es commemora que Espanya “inicia un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus”, en altre paraules, commemora que Espanya inicia un procés d’expansió imperialista. 

Això té una lectura clara: mentre els EUA o França són nacions que es veuen a sí mateixes com a modernes i democràtiques, Espanya segueix nostàlgica del seu passat imperial. Ningú pretén negar que l’encontre de cultures que va suposar l’arribada dels espanyols a Amèrica sigui important, però cal demanar-se si no seria bo per a la salut democràtica del Regne d’Espanya que, enlloc de commemorar l’expansió imperialista, commemorés fites rellevants per al desenvolupament de la democràcia i la sobirania nacional, com l’Aixecament del 2 de maig o la promulgació de la Constitució de Cadis.