Dos Estats

Shimon Peres, darrer supervivent de la generació dels pares fundadors de l’Estat d’Israel, fou la prova vivent que és possible ser profundament sionista i, a la vegada, creure fermament que l’única possibilitat per a una solució pacífica al conflicte araboisraelià és l’establiment de dos Estats, un de jueu i un d’àrab.

Com és ben sabut, des del mateix moment de la seva creació, múltiples nacions àrabs han intentat destruir l’Estat d’Israel. El reconeixement explícit per part de les nacions àrabs que l’Estat d’Israel té dret a existir i la renúncia definitiva a la seva destrucció són, indubtablement, condicions necessàries per a la pau. Ara bé, per altra banda, cal que el govern d’Israel deixi d’incrementar la fricció promovent nous assentaments i descarti taxativament la possible annexió de les zones controlades per l’Autoritat Palestina. Així mateix, ha d’estar disposat, arribat el moment, a una negociació amb aquesta sobre la possibilitat que l’àrea de Judea i Samaria i la Franja de Gaza constitueixin l’Estat de Palestina. 

Per suposat, és possible que molts prefereixin allargar el conflicte el màxim possible, tot mantenint l’esperança d’una victòria militar total que no impliqui renúncies territorials però que, per altra banda, no oferiria una situació de pau duradora. Els partidaris de la solució d’un únic Estat, el sector radical dels quals és responsable directe de l’assassinat de Yitshaq Rabbín, tenen molt a aprendre de Shimon Peres i el seu inqüestionable compromís amb la pau.