La victòria de Donald Trump
suposa, entre moltes d’altres coses, una victòria d’allò políticament
incorrecte. Els crítics de la “correcció política” consideren que aquesta s’ha
convertit en una mena de dogma, en una ètica integrista que impedeix el lliure
pensament.
Segurament els crítics de la correcció política tenen part de raó en
que aquesta s’ha instaurat en el discurs públic com una font de tabús invulnerable a les
crítiques. Ara bé, cal anar amb compte a l’hora de mesurar aquesta actitud
crítica cap allò políticament correcte.
La correcció política té la funció d’impedir
la promulgació d’idees èticament qüestionables, com el racisme, el sexisme o l’homofòbia.
La completa llibertat per difondre idees d’aquesta casta pot dur a qui les
comparteix a pensar que, en una o altra mesura, està legitimat per a dur-les a
terme i, encara pitjor, pot fer que, a força d’escoltar-les, aquells que no les
compartien les acabin compartint. En altres paraules, la correcció política, si
és ben entesa, és un bàlsam contra la discriminació. Es més, cal demanar-se
de manera honesta fins a quin punt la crítica a allò políticament correcte, tot
i amb la seva pàtina de defensa del lliure pensament, no és precisament la
coartada dels racistes, sexistes i homòfobs per reintroduir les seves posicions
en el debat públic. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada