L’envit de Puigdemont

El que semblava que havia de ser el dia culminant del procés sobiranista català va esdevenir, tot i la decepció i la frustració que provocà la tàctica de Puigdemont, una porta oberta pel diàleg.

Ben lluny de malbaratar el gran guany de capital polític i legitimitat moral que va suposar la jornada de l’1 d’octubre (no tant per la validesa dels resultats, sinó per la fortalesa demostrada per la ciutadania), Puigdemont va defugir una DUI que hauria estat molt arriscada i contraproduent per fer una passa enrere i deixar lloc per a l’entesa. El desconcert ha estat tan gran que el Govern espanyol ha necessitat demanar aclariments per tal d’esbrinar si de fet s’ha declarat o no la independència de Catalunya; tot i així, Rajoy ja ha amenaçat amb l’aplicació de l’article 155.

El moviment de Puigdemont és audaç: ell proposa diàleg i el que rep com a resposta són amenaces. La posició independentista queda així reforçada. Si aquesta darrera oportunitat pel diàleg no fructifica, no seria estrany que l’independentisme, que controla les institucions, està socialment molt mobilitzat i a hores d’ara ha construït un relat èpic potent, assolís el seu objectiu últim en un termini relativament breu, tot i que no sense entrebancs majors dels ja viscuts. Sembla poc probable que el període de debat i reforma constitucional anunciat per Pedro Sánchez serveixi per reconduir les coses.