#MeToo

El moviment “Me Too” nascut a Hollywood per denunciar casos d’assetjament i abús sexual ha causat molta controvèrsia; el manifest encapçalat per Catherine Denevue, crític amb el moviment, i les pròpies crítiques contra aquest en són un mostra.

En definitiva, la crítica contra el moviment sembla centrar-se en que aquest condueix al puritanisme i a una certa caça de bruixes. És cert que la manera en que el moviment s’ha desenvolupat ha estat més propera als linxaments populars que no pas a un procés transparent i equànime, i que no deixa d’estar envoltat de la doble moral i la hipocresia tradicionals en certs sectors de la societat nord-americana. Per altra banda, però, també és cert que ha permès rompre un silenci i una impunitat que s’han donat durant molt de temps i que facilitarà la visibilització de futurs abusos.
Certament el moviment Me Too no és perfecte, però no es pot perdre de vista que les crítiques al moviment tenen, si més no, moltes possibilitats d’esdevenir la coartada i la legitimació perfecta per a aquells que consideren que tot plegat no és sinó un deliri feminista i que els abusos, el silenci i la impunitat formen, en el fons, part d’una normalitat que no cal alterar.