Possiblement
el mite més consolidat de la filosofia contemporània sigui el que distingeix
entre un primer i un segon Wittgenstein. Interpretar que hi ha un cisma en el
pensament de l’autor només es pot sostenir si hom fa una lectura esbiaixada de
la seva obra.
Per suposat,
això és el que han fet neopositivstes i postmoderns quan s’han volgut apropiar,
respectivament, del contingut del TractatusLogico-Philosophicus i del de les Investigacions Filosòfiques.
Certament, Wittgenstein parla de dues coses
diferents a una obra i l’altra. Al Tractatus,
Wittgenstein parla dels fets, del món tal com és, independent de qualsevol
interpretació o representació; per a parlar d’aquesta realitat objectiva
utilitzam la lògica i un llenguatge estrictament descriptiu. A les Investigacions, parla de les
representacions humanes, de les construccions socials que els humans realitzen
per a poder conviure i moure’s pel món; aquestes construccions es fan realitat
a través dels respectius jocs de llenguatge, en els quals el llenguatge té una
funció performativa: fem coses amb les paraules.
Els neopositivistes veien el món com una
gran equació; els postmoderns el veuen com un conjunt de textos oberts. A pesar
de les pretensions d’ambdós, Wittgenstein és prou lúcid per distingir entre una
part de la realitat que és inesmenable i una que és construïda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada