És un problema habitual que l’ús que es fa del llenguatge enterboleixi les
qüestions més que aclarir-les. Un exemple d'això en l'àmbit de la Filosofia són els enunciats amb la forma
‘A té la creença P’.
Un enunciat així transmet la idea que hom pot tenir o
deixar de tenir les creences a qualque lloc, de la mateixa manera que té o no
té cabells al cap. Això pot conduir a camins metafísics força obscurs, ja que a
l’anatomia humana no s’ha trobat cap òrgan que contingui creences (qui pensi
que aquest òrgan és el cervell pot observar l’interior d’un cervell humà i
cercar-hi qualque creença). La forma ‘A creu
P’, que expressa bàsicament la mateixa idea, evita aquests
problemes i sembla més clara.
Ara bé, què vol
dir ‘A creu P’? En altres paraules, què s’espera que sigui el cas si A creu P? Ryle proporciona una
resposta força intuïtiva: el que s’espera és que, en les condicions adequades,
A es comporti com si P fos vertader. Cal no entendre això, però, com un conjunt
de suposades accions voluntàries, conscients o qualque cosa similar, aquí A es comporta com si P fos vertader en el
mateix sentit en que, en unes condicions determinades, unes partícules
subatòmiques o unes cèl·lules es comporten
de tal o qual manera. Les estranyes entitats que eren les creences queden així identificades
com a propensions a comportar-se d’una manera o una altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada