En defensa de la realitat

Per a la tradició irrealista, parlar dels fets com a tals o del món com a tal no té sentit; l’únic que existeix  o, com a mínim, l’únic rellevant, són les interpretacions.
Aquesta impostura, combinada amb la palesa relativitat cultural que es dona, fa que es postulin idees com que no té sentit parlar, per exemple, de càncer en contextos culturals on el càncer no es coneix. Fer-ho suposa, des d’aquesta òptica, una imposició cultural. El cas és, però, que els membres d’una comunitat cultural que no maneja el concepte de ‘càncer’ poden patir càncer igualment. Dit d’una altra manera, el foc crema i l’aigua banya fins i tot aquells que no saben ni què és el foc ni què és l’aigua.
Sense negar el fet que hi ha interpretacions diverses i que aquestes depenen en gran mesura del context cultural, és evident que arriba un punt en que la realitat és manifesta i incontestable.  Això és precisament al que es refereix Wittgenstein al Tractatus quan parla dels fets com a constitutius del món.  La constatació d’aquests fets en forma d’enunciats  és la funció descriptiva del llenguatge, és a dir, l’ús del llenguatge amb que hom diu com és, de fet, el món. El coneixement efectiu que puguem tenir dels fets del món o les construccions que puguem fer en base a aquests ja són figues d’un altre paner.