En essència, les funcions del llenguatge es poden resumir en
dues: la descriptiva i la realitzativa.
La funció descriptiva és aquella amb la que hom pretén dir com és el món, és a dir, aquella amb la que es descriuen fets. Si hom diu ‘Josep i Maria són casats’ està intentant descriure el fet que Josep i Maria són casats, un pot encertar o es pot equivocar, però no està fent que Josep i Maria estiguin casats. En aquest cas, la realitat determina si l’enunciat és vertader o fals, però l’enunciat com a tal no transforma la realitat.
La funció descriptiva és aquella amb la que hom pretén dir com és el món, és a dir, aquella amb la que es descriuen fets. Si hom diu ‘Josep i Maria són casats’ està intentant descriure el fet que Josep i Maria són casats, un pot encertar o es pot equivocar, però no està fent que Josep i Maria estiguin casats. En aquest cas, la realitat determina si l’enunciat és vertader o fals, però l’enunciat com a tal no transforma la realitat.
La funció
realitzativa és aquella amb la que hom pretén transformar la realitat, és a
dir, és una manera de fer coses amb les paraules. Quan la persona adequada, en
les circumstàncies adequades, diu ‘Jo us declar marit i muller’ està intentant
transformar el món, està intentant passar d’un estat de coses en que Josep i
Maria no estan casats a un en que sí que ho estan; en aquests casos no es pot
parlar de veritat o falsedat, sinó d’èxit o fracàs. En aquest cas, el
llenguatge sí que transforma la realitat.
Wittgenstein va analitzar les dues funcions del llenguatge al seu Tractatus i a les Investigacions Filosòfiques, respectivament. Un dels errors de base del postmodernisme és precisament no
saber distingir entre aquestes dues funcions i pensar que qualsevol construcció lingüística modifica la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada