Que el racisme és una cosa dolenta és, a hores
d’ara, una creença compartida per la gran majoria d’occidentals. Ara bé, quan
hom diu que el racisme és dolent sovint oblida comentar que els esclavistes
nord-americans varen perdre la guerra civil, o que els nazis varen perdre la Segona
Guerra Mundial. Per ventura hi haurà persones a les quals aquests fets
històrics els semblaran insignificants a l’hora de dir si el racisme és bo o
dolent, però estaran cometent un error.
Que el racisme fos dolent no va impedir als
esclavistes nord-americans tenir esclaus ni als nazis exterminar els jueus. El
bé o el mal no importaven llavors. Si aquestes pràctiques es varen acabar va ser
precisament perquè aquells que les promovien, en un moment donat, varen perdre
una guerra. L’única cosa que realment comptava era qui ostentava el poder, o el
que és el mateix, qui tenia la força suficient per fer valer el seu criteri.
Avui en dia encara és freqüent trobar qui
argumenta per demostrar que tal cosa és bona o tal altra és dolenta. En els
àmbits filosòfics són els defensors de les “ètiques normatives”. Però aquests plantejaments
tenen un problema; amb tots els seus esforços per determinar quina és la manera
ètica d’actuar obliden una pregunta molt més planera, però no per això manco
important: i si no actuo èticament, què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada